parlo baixet

preocupació

Sóc molt fan de posar la bena abans que hi hagi ferida. I de vegades l’encerto.

Fotografia d'Aaron Tilley

Fotografia d’Aaron Tilley

 

peix al cove

Fotografia d'Andrew Tarnawczyk

Fotografia d’Andrew Tarnawczyk

tu, com t’enamores?

Il·lustració de Geoff Mcfetridge

Il·lustració de Geoff Mcfetridge

Algú explica la primera visita al psicòleg a fi d’intentar salvar la relació amb la seva parella. L’especialista, després d’escoltar-lo, li etzibà: tu, com t’enamores? Des de llavors i fins al final de la sessió, silenci. I que no va ser fins a la tercera visita que va poder balbucejar les primeres paraules per mirar de respondre-li.

Una pregunta intel·ligent i, a la vegada, amb mala bava en apuntar directament a la línia de flotació. I és que potser el quid de la qüestió no es troba en l’ara de la parella, sinó en el moment primigeni de l’amor. Perquè no es tracta de quantitat, de si ens enamorem molt o poc, sinó de la qualitat del com ho fem.

No sé dir com m’enamoro, en abstracte; però, faig memòria, sí que puc valorar com em vaig enamorar cada vegada. I en més d’una ocasió, no vaig saber fer-ho.

I algú pregunta: i quan ens enamorem? I ell mateix es respon: vist amb perspectiva, massa d’hora o massa tard.

caragirat

En aquest cas, caragirada.

Caragirada

dis-me modismes

Recordo el meu primer professor de català a l’escola, el pare Calaf, que feia el que podia per ensenyar-nos les beceroles de la nostra llengua amb una hora escassa de classe a la setmana. Ens ensenyava moltes dites i frases fetes i en un moment donat de cada sessió, a la veu de “dis-me modismes!”, ens empenyia a recitar tots els que havíem après fins aleshores: De rialles en venen ploralles; Home ros i gos pelut, abans mort que conegut; Cadascú per on l’enfila; Cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar; No es pot matar tot el que és gras; Hostes vingueren que de casa ens tragueren; A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat… Molts anys després, quan encara ens reunim amb els amics d’escola de llavors, potser en algun moment en què es fa el silenci i no sorgeix res de què parlar, algú deixa anar una dita i llavors els altres el seguim d’esma amb tota la corrua que som capaços de recordar. Jo mai no m’oblido d’aquestes: Afarta’m i digues-me moroA casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues. Entesos?

de gaites i generositat

La generositat, que es pot mostrar de moltes maneres, és una de les virtuts que més valoro dels altres. Això ara ve a tomb pel concert de Carlos Núñez al qual vaig assistir ahir amb el Martí. La veritat és que anàvem amb certa prevenció perquè ens imaginàvem un músic que passaria tota l’estona, literalment, tocant la gaita. En canvi, el que ens va meravellar i emocionar va ser trobar-nos, a banda d’un músic excepcional, una persona generosa, un virtuós que per la seva qualitat humana va regalar felicitat a dojo a tothom. Una gran persona que, amb una humilitat sincera, va fer partícips i protagonistes a tots els músics, ballarins i espectadors convidats a pujar a l’escenari. No parlo de música, parlo d’algú que es dóna per fer feliços als altres amb el seu talent, però sobretot amb la seva bonhomia vital.

151218-carlos-nunez

vainilla

M’he inventat aromes de vainilla que mai no han existit. Però això tu ja ho sabies.

Il·lustració de Thomas Hedger

Il·lustració de Thomas Hedger

 

 

 

d’olles i testos

“Avui dia, quan el diàleg entre pares i fills s’ha fet possible -possible malgrat que és difícil, que està ple de prevencions recíproques, de timideses recíproques i d’inhibicions-, és necessari que ens revelem, en aquest diàleg, tal com som: imperfectes; confiats en què ells, els nostres fills, no s’assemblin, en què siguin més forts i millors que nosaltres”

(Natalia Ginzburg, Les petites virtuts)

exclusió

Només tu i jo coneixem la part de mi que no em pertany.

Fotografia de Chema Madoz

Fotografia de Chema Madoz

l’Altre

La noia que xatejava, l’home que fullejava el diari, la dona que badava, jo mateix que llegia un llibre. Tots hem alçat el cap i la mirada quan hem sentit ressonar de sobte la veu en àrab de quatre nois riallers que acabaven de pujar al vagó. Només un instant, però suficient perquè es manifestés la nostra sensibilitat pels fets recents. O potser els foscos prejudicis: “tots tenim per on ser menyspreables”, deia Pessoa.

Il·lustració de Geoff McFetridge

Il·lustració de Geoff McFetridge