vik

by parlobaixet

Tot viatge té el seu moment. Aquell que sentim que recordarem amb més intensitat o que ens agradaria tornar a reviure. He vist paratges feréstecs i desolats, salts d’aigua de vertigen, glaceres que arriben arran de mar, fiords assolellats, molses infinites, volcans amb llacunes turqueses, sòls roents i fumejants, arcs de Sant Martí a tocar de les mans. Però no. Havia estat un dia fred i rúfol. I va ser després de sopar que ens vam anar encabint en un sofà petit i tronat de la sala d’estar de l’alberg. I el temps va anar desfilant a poc a poc mentre, molt  junts, llegíem, revivíem les fotografies del dia o imaginàvem la ruta de l’endemà. I va succeir en un silenci càlid, plaent, mentre a fora no deixava de caure la pluja i la boira continuava aferrada als turons. Això és tot.

 

Advertisements