bistec tàrtar

by parlobaixet

En sortir del dentista vaig anar a dinar al restaurant on acostumava a fer-ho anys enrere quan tenia la feina per aquella zona. S’hi menjava molt bé. Em va donar la benvinguda l’amo del local, el mateix que jo coneixia de sempre. Tot i que no va dir res, per la seva expressió em va semblar que m’havia reconegut i que li havia sobtat veure’m després de tant temps sense posar-hi els peus. Més em vaig sorprendre jo en descobrir que el menjador era gairebé buit, un home menjava sol en un racó mal il·luminat. Recordava que abans sempre era ple i que solia haver-hi gent esperant torn. Potser és massa d’hora, encara no són les dues, em vaig dir. Però el cert és que després solament va entrar-hi una parella. Una vegada a taula vaig començar a entreveure-hi l’explicació. La decadència del restaurant era evident. Devia fer anys que ningú havia pintat les parets, brutes i escrostonades. La deixadesa es mostrava també en les bombetes foses sense canviar o el mobiliari ben escantellat. Ja no quedava res de l’antic tragí de cambrers anant amunt i avall entre la cuina al menjador, ara un de sol es bastava per atendre els comensals. El silenci de la sala s’enganyava amb el so depriment de la programació d’una radiofórmula. L’endemà, calfreds, febre, recaragolaments de tripes i cagarines. Estava bo?, m’havia preguntat amb un somriure el cambrer mentre em retirava el segon plat, un bistec tàrtar de carn ben crua. Sí, molt bo, vaig respondre.

Anuncis