primer record

by parlobaixet

M’agrada anar enrere i ser capaç d’arribar a fixar quin és el primer moment de la meva vida que recordo. Ja fa temps que no vaig més enllà d’aquest. Sóc a la cuina assegut a la trona, la mare em dóna farinetes i per fer-me-les empassar em distreu amb una joguina. És un jeep gran de plàstic blau, totalment descapotat, com els que es veuen en les pel·lícules d’aventures a la sabana africana o també de la Segona Guerra Mundial, en la carrosseria hi ha un foradet rodó on la mare planta una espelma d’aquelles d’aniversari. Recordo l’austeritat de la cuina, cap guarniment, cap electrodomèstic, els marbres blancs, la llum freda del fluorescent nu del sostre i el silenci trencat només per l’esclafit dels llumins i el so allargassat de la meva bufera cada vegada que provo d’apagar l’espelma. Ja de petit parlava poc. Que parlés baixet, això, això va venir després. I la malenconia permanent, també.

Advertisements