dis-me modismes

by parlobaixet

Recordo el meu primer professor de català a l’escola, el pare Calaf, que feia el que podia per ensenyar-nos les beceroles de la nostra llengua amb una hora escassa de classe a la setmana. Ens ensenyava moltes dites i frases fetes i en un moment donat de cada sessió, a la veu de “dis-me modismes!”, ens empenyia a recitar tots els que havíem après fins aleshores: De rialles en venen ploralles; Home ros i gos pelut, abans mort que conegut; Cadascú per on l’enfila; Cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar; No es pot matar tot el que és gras; Hostes vingueren que de casa ens tragueren; A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat… Molts anys després, quan encara ens reunim amb els amics d’escola de llavors, potser en algun moment en què es fa el silenci i no sorgeix res de què parlar, algú deixa anar una dita i llavors els altres el seguim d’esma amb tota la corrua que som capaços de recordar. Jo mai no m’oblido d’aquestes: Afarta’m i digues-me moroA casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues. Entesos?

Advertisements