Som una família, m’ha dit més d’una vegada -i encara no sé amb quin pretès objectiu- algú que no és de la meva família. Però puc assegurar que no, que en una bona família, ben avinguda, els dinars o els sopars de Nadal se celebren, les coses es parlen, les vacances s’expliquen i els compromisos es respecten.
Pintura d’Amandine Urruty
Recordo el meu primer professor de català a l’escola, el pare Calaf, que feia el que podia per ensenyar-nos les beceroles de la nostra llengua amb una hora escassa de classe a la setmana. Ens ensenyava moltes dites i frases fetes i en un moment donat de cada sessió, a la veu de “dis-me modismes!”, ens empenyia a recitar tots els que havíem après fins aleshores: De rialles en venen ploralles; Home ros i gos pelut, abans mort que conegut; Cadascú per on l’enfila; Cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar; No es pot matar tot el que és gras; Hostes vingueren que de casa ens tragueren; A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat… Molts anys després, quan encara ens reunim amb els amics d’escola de llavors, potser en algun moment en què es fa el silenci i no sorgeix res de què parlar, algú deixa anar una dita i llavors els altres el seguim d’esma amb tota la corrua que som capaços de recordar. Jo mai no m’oblido d’aquestes: Afarta’m i digues-me moro i A casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues. Entesos?
M’he inventat aromes de vainilla que mai no han existit. Però això tu ja ho sabies.
Il·lustració de Thomas Hedger
A vegades ens imposem distàncies quan no hi havia cap motiu per fer-ho. Ara ja, què importa?
Una vegada, devia tenir 15 anys, se’m va acudir escriure un petit relat. I el meu pare el va llegir en veu alta a la resta dels allà presents. Per tot plegat, allò va ser un dels episodis més vergonyants que es recorden de la història de la literatura familiar universal.
Il·lustració de Lara Odell
Llegeixo que “el plaer més gran d’una persona intel·ligent és aparentar ser un idiota davant d’un idiota que aparenta ser intel·ligent”. Confesso que més d’una vegada he representat el primer paper creient-me més savi. Però en fer-ho, no només he estat idiota, sinó també un orgullós insofrible.
Fotografia de Rachael Banks
Però vivint la vida per sota de les seves possibilitats.
Il·lustració de Q_Ta3
Si feia bon temps i m’avorria, de petit m’asseia en l’ampit d’una finestra que donava a la terrassa. Jugava a endevinar el model de cotxe que, arrencant d’un semàfor amagat del meu camp visual, arribaria primer a passar per sota del pont que teníem just davant de casa. Els Renault 12 o els Citroën GS apallissaven els Seat 850 o els Simca 1000. Però els primers no tenien res a fer amb els Dodge 3700; més tard, el Ford Fiesta va resultar imbatible. A certa edat el joc es va acabar, devia ser quan la vaig descobrir, a Ella, i vaig començar a viure les hores d’amagat darrere la finestra del menjador.
M’agrada anar enrere i ser capaç d’arribar a fixar quin és el primer moment de la meva vida que recordo. Ja fa temps que no vaig més enllà d’aquest. Sóc a la cuina assegut a la trona, la mare em dóna farinetes i per fer-me-les empassar em distreu amb una joguina. És un jeep gran de plàstic blau, totalment descapotat, com els que es veuen en les pel·lícules d’aventures a la sabana africana o també de la Segona Guerra Mundial, en la carrosseria hi ha un foradet rodó on la mare planta una espelma d’aquelles d’aniversari. Recordo l’austeritat de la cuina, cap guarniment, cap electrodomèstic, els marbres blancs, la llum freda del fluorescent nu del sostre i el silenci trencat només per l’esclafit dels llumins i el so allargassat de la meva bufera cada vegada que provo d’apagar l’espelma. Ja de petit parlava poc. Que parlés baixet, això, això va venir després. I la malenconia permanent, també.
No sé pronunciar la ela doble i no sóc capaç de dir “més feliç que un tornavís”. Del primer, n’he rebut queixes; del segon, en canvi, ningú mai me n’ha fet cap retret.
Il·lustració de Diego Mallo
parlo baixet 