caragirat

En aquest cas, caragirada.

de gaites i generositat

La generositat, que es pot mostrar de moltes maneres, és una de les virtuts que més valoro dels altres. Això ara ve a tomb pel concert de Carlos Núñez al qual vaig assistir ahir amb el Martí. La veritat és que anàvem amb certa prevenció perquè ens imaginàvem un músic que passaria tota l’estona, literalment, tocant la gaita. En canvi, el que ens va meravellar i emocionar va ser trobar-nos, a banda d’un músic excepcional, una persona generosa, un virtuós que per la seva qualitat humana va regalar felicitat a dojo a tothom. Una gran persona que, amb una humilitat sincera, va fer partícips i protagonistes a tots els músics, ballarins i espectadors convidats a pujar a l’escenari. No parlo de música, parlo d’algú que es dóna per fer feliços als altres amb el seu talent, però sobretot amb la seva bonhomia vital.

d’olles i testos

“Avui dia, quan el diàleg entre pares i fills s’ha fet possible -possible malgrat que és difícil, que està ple de prevencions recíproques, de timideses recíproques i d’inhibicions-, és necessari que ens revelem, en aquest diàleg, tal com som: imperfectes; confiats en què ells, els nostres fills, no s’assemblin, en què siguin més forts i millors que nosaltres”

(Natalia Ginzburg, Les petites virtuts)

exclusió

Només tu i jo coneixem la part de mi que no em pertany.

Fotografia de Chema Madoz

l’Altre

La noia que xatejava, l’home que fullejava el diari, la dona que badava, jo mateix que llegia un llibre. Tots hem alçat el cap i la mirada quan hem sentit ressonar de sobte la veu en àrab de quatre nois riallers que acabaven de pujar al vagó. Només un instant, però suficient perquè es manifestés la nostra sensibilitat pels fets recents. O potser els foscos prejudicis: “tots tenim per on ser menyspreables”, deia Pessoa.

Il·lustració de Geoff McFetridge

avís per a navegants

Vist amb perspectiva els temes recurrents d’aquest blog, no necessàriament per ordre d’importància, són: la immaduresa, l’escepticisme, el penediment, la nostàlgia, els peixos i els camaleons, el desencís, la lletra petita, o directament la invisibilitat, i -qui ho diria- l’amor, que venç totes les ombres.

diàlegs interiors

Mastegar paraules en silenci i empassar-me-les: perdre el temps imaginant diàlegs impossibles.

Fotografia d’Emily Call

 

apnea

No sóc hipocondríac. Únicament continc la respiració fins al límit d’oxigen en sang quan algú a prop meu estossega o esternuda, amb l’esperança que els microbis no penetrin en el meu organisme a través dels narius i així no s’instal·lin en els pulmons i em causin una pneumònia que podria agreujar-se fins a dur-me a l’UCI i d’allà, per dissortada xamba o resistència als antibiòtics, a fer malves. Només això.

Il·lustració de Jim Cohen

entre poc i massa

He llegit També això passarà de Milena Busquets. Malgrat l’èxit que ha tingut arreu, el llibre no m’ha causat una impressió especial. En canvi, sí que recordo haver-me entretingut en un paràgraf que em va revelar el que podríem anomenar una veritat oculta o latent, un fet el sentit últim del qual no som capaços de desxifrar completament fins que algú amb més perspicàcia ens el fa descobrir en tota la seva complexitat, a manera d’il·luminació. Hi diu:

“Sempre he pensat que els que diuen t’estimo molt, en realitat t’estimen poc, o potser hi afegeixen el molt, que en aquest cas significa poc, per timidesa o per por de la contundència del t’estimo, que és l’única manera veritable de dir t’estimo. El molt fa que el t’estimo es converteixi en alguna cosa apta per a tots els públic, quan, en realitat, gairebé mai ho és.”

És curiós, però molt aquí no és un intensificador sinó, ben al contrari, un atenuant de l’efecte que pugui causar un t’estimo a seques. Perquè conscients del seu veritable significat, usem molt quan sabem que no podem dir t’estimo, que és absolut, a fi de no comprometre’ns, no ferir l’altre, dissimular els nostres sentiments, no caure en el ridícul o vés a saber per què. Jo també ho he fet.

Fotografia d’Ethan Murrow

capteniment

Fotografia de Patty Carroll