exclusió

Només tu i jo coneixem la part de mi que no em pertany.

Fotografia de Chema Madoz

l’Altre

La noia que xatejava, l’home que fullejava el diari, la dona que badava, jo mateix que llegia un llibre. Tots hem alçat el cap i la mirada quan hem sentit ressonar de sobte la veu en àrab de quatre nois riallers que acabaven de pujar al vagó. Només un instant, però suficient perquè es manifestés la nostra sensibilitat pels fets recents. O potser els foscos prejudicis: “tots tenim per on ser menyspreables”, deia Pessoa.

Il·lustració de Geoff McFetridge

avís per a navegants

Vist amb perspectiva els temes recurrents d’aquest blog, no necessàriament per ordre d’importància, són: la immaduresa, l’escepticisme, el penediment, la nostàlgia, els peixos i els camaleons, el desencís, la lletra petita, o directament la invisibilitat, i -qui ho diria- l’amor, que venç totes les ombres.

diàlegs interiors

Mastegar paraules en silenci i empassar-me-les: perdre el temps imaginant diàlegs impossibles.

Fotografia d’Emily Call

 

apnea

No sóc hipocondríac. Únicament continc la respiració fins al límit d’oxigen en sang quan algú a prop meu estossega o esternuda, amb l’esperança que els microbis no penetrin en el meu organisme a través dels narius i així no s’instal·lin en els pulmons i em causin una pneumònia que podria agreujar-se fins a dur-me a l’UCI i d’allà, per dissortada xamba o resistència als antibiòtics, a fer malves. Només això.

Il·lustració de Jim Cohen

entre poc i massa

He llegit També això passarà de Milena Busquets. Malgrat l’èxit que ha tingut arreu, el llibre no m’ha causat una impressió especial. En canvi, sí que recordo haver-me entretingut en un paràgraf que em va revelar el que podríem anomenar una veritat oculta o latent, un fet el sentit últim del qual no som capaços de desxifrar completament fins que algú amb més perspicàcia ens el fa descobrir en tota la seva complexitat, a manera d’il·luminació. Hi diu:

“Sempre he pensat que els que diuen t’estimo molt, en realitat t’estimen poc, o potser hi afegeixen el molt, que en aquest cas significa poc, per timidesa o per por de la contundència del t’estimo, que és l’única manera veritable de dir t’estimo. El molt fa que el t’estimo es converteixi en alguna cosa apta per a tots els públic, quan, en realitat, gairebé mai ho és.”

És curiós, però molt aquí no és un intensificador sinó, ben al contrari, un atenuant de l’efecte que pugui causar un t’estimo a seques. Perquè conscients del seu veritable significat, usem molt quan sabem que no podem dir t’estimo, que és absolut, a fi de no comprometre’ns, no ferir l’altre, dissimular els nostres sentiments, no caure en el ridícul o vés a saber per què. Jo també ho he fet.

Fotografia d’Ethan Murrow

mind the gap, please

A vegades ens imposem distàncies quan no hi havia cap motiu per fer-ho. Ara ja, què importa?

capteniment

Fotografia de Patty Carroll

recurrència de camaleó

Ja m’he referit alguna vegada a la meva capacitat de desaparèixer i passar completament desapercebut. A risc que se’m consideri presumptuós, diré que es tracta d’un art les tècniques del qual he anat perfeccionant a mesura que he avançat en el coneixement de la naturalesa humana i la comprensió de les relacions que s’estableixen entre els individus. Tècniques que davant determinades persones i situacions aplico ja d’esma com a principi natural de supervivència.

Fotografia de Patty Carroll

 

nits

Ja fa temps que l’insomni guanya per golejada els meus somnis.