Som una família, m’ha dit més d’una vegada -i encara no sé amb quin pretès objectiu- algú que no és de la meva família. Però puc assegurar que no, que en una bona família, ben avinguda, els dinars o els sopars de Nadal se celebren, les coses es parlen, les vacances s’expliquen i els compromisos es respecten.
Pintura d’Amandine Urruty
“M’entusiasma compartir la vida amb algú més intel·ligent que jo”, diu l’escriptor Richard Ford sobre elles. Ho sostinc, Hollythorton, ho sostinc.
Sóc molt fan de posar la bena abans que hi hagi ferida. I de vegades l’encerto.
Fotografia d’Aaron Tilley
Fotografia d’Andrew Tarnawczyk
Il·lustració de Geoff Mcfetridge
Algú explica la primera visita al psicòleg a fi d’intentar salvar la relació amb la seva parella. L’especialista, després d’escoltar-lo, li etzibà: tu, com t’enamores? Des de llavors i fins al final de la sessió, silenci. I que no va ser fins a la tercera visita que va poder balbucejar les primeres paraules per mirar de respondre-li.
Una pregunta intel·ligent i, a la vegada, amb mala bava en apuntar directament a la línia de flotació. I és que potser el quid de la qüestió no es troba en l’ara de la parella, sinó en el moment primigeni de l’amor. Perquè no es tracta de quantitat, de si ens enamorem molt o poc, sinó de la qualitat del com ho fem.
No sé dir com m’enamoro, en abstracte; però, faig memòria, sí que puc valorar com em vaig enamorar cada vegada. I en més d’una ocasió, no vaig saber fer-ho.
I algú pregunta: i quan ens enamorem? I ell mateix es respon: vist amb perspectiva, massa d’hora o massa tard.
En aquest cas, caragirada.
Recordo el meu primer professor de català a l’escola, el pare Calaf, que feia el que podia per ensenyar-nos les beceroles de la nostra llengua amb una hora escassa de classe a la setmana. Ens ensenyava moltes dites i frases fetes i en un moment donat de cada sessió, a la veu de “dis-me modismes!”, ens empenyia a recitar tots els que havíem après fins aleshores: De rialles en venen ploralles; Home ros i gos pelut, abans mort que conegut; Cadascú per on l’enfila; Cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar; No es pot matar tot el que és gras; Hostes vingueren que de casa ens tragueren; A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat… Molts anys després, quan encara ens reunim amb els amics d’escola de llavors, potser en algun moment en què es fa el silenci i no sorgeix res de què parlar, algú deixa anar una dita i llavors els altres el seguim d’esma amb tota la corrua que som capaços de recordar. Jo mai no m’oblido d’aquestes: Afarta’m i digues-me moro i A casa de maturrangues, no hi vagis a buscar gangues. Entesos?
La generositat, que es pot mostrar de moltes maneres, és una de les virtuts que més valoro dels altres. Això ara ve a tomb pel concert de Carlos Núñez al qual vaig assistir ahir amb el Martí. La veritat és que anàvem amb certa prevenció perquè ens imaginàvem un músic que passaria tota l’estona, literalment, tocant la gaita. En canvi, el que ens va meravellar i emocionar va ser trobar-nos, a banda d’un músic excepcional, una persona generosa, un virtuós que per la seva qualitat humana va regalar felicitat a dojo a tothom. Una gran persona que, amb una humilitat sincera, va fer partícips i protagonistes a tots els músics, ballarins i espectadors convidats a pujar a l’escenari. No parlo de música, parlo d’algú que es dóna per fer feliços als altres amb el seu talent, però sobretot amb la seva bonhomia vital.
M’he inventat aromes de vainilla que mai no han existit. Però això tu ja ho sabies.
Il·lustració de Thomas Hedger
“Avui dia, quan el diàleg entre pares i fills s’ha fet possible -possible malgrat que és difícil, que està ple de prevencions recíproques, de timideses recíproques i d’inhibicions-, és necessari que ens revelem, en aquest diàleg, tal com som: imperfectes; confiats en què ells, els nostres fills, no s’assemblin, en què siguin més forts i millors que nosaltres”
(Natalia Ginzburg, Les petites virtuts)
parlo baixet 